dijous, 22 de juny de 2017

Barcelona, orinada



Fa de mal dir, però podríem omplir els pantans de Foix o de Riudecanyes tres o quatre cops l'any, com a mínim, amb la quantitat d'orins vessats diàriament a Barcelona per la població de gossos existent. 

Fa de mal dir perquè no hi ha un cens real d'animals de companyia, però aquesta estimació està feta comptant un modest centenar de miler de gossos. Podem afegir-hi la resta d'animals de companyia i un nombre indeterminat i creixent de ciutadans que per diferents motius decideixen orinar al mig del carrer. 

Observem, sovint impassibles, com molts amos de gossos deixen que les seves mascotes orinin per les voreres (on passa la gent i de vegades hi cau), orinin al mig dels parcs (per on passeja o passejaven la gent i on juguen o jugaven els nens), orinin al mobiliari urbà com fanals, bancs, papereres, parterres, bústies, etc (deteriorant-lo ràpidament i provocant uns costos de manteniment que paguem tots). 

L'efecte quantitativament seria l'equivalent a abocar el contingut sencer del pantà de Foix o Riudecanyes a la part alta de Barcelona i deixar que s'escampés per la ciutat fins al mar. I això, fer-ho diverses vegades a l'any. 

Quina brutícia. Tots, ciutadans, governants, Ajuntament, tots tenim un comportament molt millorable en aquest aspecte. 

L'Ajuntament, a més, ho consent. Hi ha maneres de corregir-ho, amb voluntat. Fem-ho entre tots. 

diumenge, 28 de maig de 2017

Memòries d'un mecànic de l'aviació republicana

Recomano la lectura d'aquest llibre per moltes raons:
- explica la vida a Cervelló i comarca a l'inici del segle XX
- ho acompanya de fets històrics de l'època i relata com influïa en la dia quotidiana
- com un noi amb iniciativa emprèn cursos per correspondència amb Los Angeles sobre aviació
- la coincidència amb la família Tarradellas de Cervelló
- la guerra del 1936-39, la lluita de l'aviació republicana (catalana) contra la nacional (espanyola)
- la retirada, l'exili, els camps de concentració a França, les ajudes que hi rebé de persones anònimes
- la tornada i la repressió franquista que rebé, d'entrada per propis companys d'escola del seu poble
- el servei militar i els caps de treballs forçats per diversos llocs d'Espanya
- l'intent de treballar i de fer una vida normal
- els múltiples entrebancs que trobaven persones qualificades catalanes pel sol fet de no ser excombatents nacionals i membres de la Falange
- exili de 20 anys a l'Argentina per poder-se obrir camí

Una història com milers de catalans van patir.

Cal explicar-la

dilluns, 27 de març de 2017

Fa els 18 mesos del 27S: V1, ens enlairem!

Avui fa els 18 mesos que el 27 de setembre del 2015 els catalans vam votar l'actual Parlament amb majoria independentista. Si bé encara no s'ha proclamat la independència, crec que avui podem afirmar que hem superat la V1 per la independència, és a dir, el punt de decisió que marca que no hi ha possibilitat assenyada de marxa enrere. M'explicaré.
Què vam votar el 27S del 2015? Vam votar i escollir una majoria absoluta de diputats independentistes. És a dir, vam decidir enlairar-nos, la independència!
Podem consultar els programes de Junts pel Sí i de la CUP en aquests vincles de l'apartat de Documentació de l'Unilateral. I com a mostra representativa, si mireu les pàgines 31-32 del programa de JxS hi trobareu aquests fragments que cito tot seguit:
"Si la ciutadania de Catalunya escull, a través de les eleccions del 27S, una majoria de diputats a
favor de la independència, s’iniciarà un procés cap a la creació d’un Estat independent."
"...es procedirà a la proclamació de la independència [...] el Parlament aprovarà la Llei de transitorietat jurídica [...]Immediatament després de l’entrada en vigor d’aquest nou marc jurídic transitori, s’aprovarà la Llei del procés constituent [...]. Posteriorment, s’iniciarà la segona fase del procés d’elaboració de la Constitució del nou Estat independent amb la convocatòria d’unes eleccions constituents en un període màxim de divuit mesos des de la celebració de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre."
És a dir, abans d'avui. Però, bé, després del 27S, evidentment les coses no eren fàcils. Es va aprovar puntualment, tanmateix, la declaració d'inici del procés d'independència (el 9 de novembre del 2015). Va costar, però, de formar Govern. I augmentà la pressió mediàtica i dels adversaris, començaren les imputacions pel 9N, etc. Tot plegat les forces independentistes decidiren un canvi en el full de ruta i incloure el referèndum d'independència, a celebrar com a màxim el proper setembre.
En resum, i més enllà de les sigles, del DUI, RUI, PUI, és clar que ja hem començat, estem en plena cursa d'enlairament, en plena cursa per la independència.
En aeronàutica es defineix la V1 com la velocitat de decisió per l'enlairament. Quan un avió està a la pista en plena acceleració, és a dir, quan la tripulació ja ha decidit que vol enlairar-se, i supera la velocitat pre-definida V1 , aleshores l'enlairament continuarà encara que sorgeixi algun problema imprevist. Superada la V1, l'enlairament no es pot avortar, no queda prou pista per frenar i els perills de fer-ho són majors que si enlairem l'avió.
En resum, superada la V1 l'avió encara no vola, però la decisió ja està presa: el millor és enlairar-se.
Avui, dia 27 de març del 2017, 18 mesos després del 27 de setembre del 2015, hem superat la V1 per la independència.
Fa un any, en aquest mateix mitjà jo demanava als nostres líders i dirigents que no ens fallessin. Els ciutadans no havíem fallat i el 27 de setembre del 2015 havíem decidit independència, havíem decidit que ens enlairàvem.
La política, però, no es regeix pels principis de la física, al contrari que l'aeronàutica. Per això ara, 18 mesos després del 27S, els torno a demanar un nou compromís públic amb aquesta decisió: proclameu la superació de la V1 per la independència, confirmeu que ens enlairem, que, passi el que passi, proclamareu la independència ja que sempre serà millor fer-ho que no pas avortar i restar a la terra autonòmica.
Donec perficiam!

(pots llegir-lo també a L'Unilateral)

dissabte, 24 de desembre de 2016

Per la independència, cal anar tornant al "Clar i català"

De vegades sembla que els independentistes ens vulguem enganyar a nosaltres mateixos. De vegades es diu, altrament, que no volem que se sàpiguen els nostres plans. 
Probablement un camí entremig és l'òptim, i trobar-lo és la feina dels nostres estrategs polítics. Exposaré uns fets i les argumentacions fetes des de l'independentisme que potser caldria millorar des del punt de vista tàctic:
-       La reclamació per part de l'estat espanyol de les obres d'art de Sixena i de les esglésies de la Franja de Ponent. No és un debat sobre art ni sobre ciència, com ho demostra el poc interès sobre la seva conservació i el fet que no reclamen (ni volen reclamar) ni una obra de les que estan en altres llocs de l'estat espanyol (Toledo, Madrid) i de l'estranger (Estats Units). Tanmateix, des de la Generalitat el conseller Santi Vila no para d'esgrimir arguments científics i de conservació de les obres. Caldria, en canvi, recordar que moltes de les esglésies d'on es reclamen les obres estan situades a la Franja de Ponent. La Franja de Ponent forma part del territori català que Felip V va conquerir el 1714. I així consta en documents i mapes espanyols... fins que a la dècada del 1840 es va fer la divisió provincial i una part de la Catalunya defensada pels nostres avantpassats i conquerida per Felip V va ser dividida entre les províncies de Lleida i d'Osca. La divisió dels bisbats d'aquests territoris no es va produir fins a finals del segle XX. Per tant, és un debat territorial. Caldria recordar-ho més sovint per tal que tots els catalans ho sapiguem
-       A la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, se l'acusa des de la fiscalia espanyola de desobeir al Tribunal Constitucional, de prevaricació i del que calgui. L'argumentació de la defensa es basa a dir que no s'ha desobeït, que s'està sotmetent a la via penal "el debat de les idees", que és un conflicte entre la justícia i la política (es judicialitza la política, es diu). Crec ho seria si restringíssim els fets al sol àmbit de sobirania espanyola. Però no ho fem, esgrimim el fet que el nostre Parlament i el poble català són sobirans. És també, doncs, un conflicte de sobiranies. Es desobeeix el seu tribunal, que no és el nostre i volem obeir el nostre poble
-       La presidenta de l'AMI, Neus Lloveras, va proposar que els càrrecs electes treballessin el 6 de desembre i que muntessin accions cíviques i socials: "no hi ha cap inconvenient que un alcalde o càrrec electe treballi en un dia festiu; és absolutament legítim que ho facin perquè sempre ho han fet". Si és així de legal i de normal, per què calia que l'AMI acordés de demanar que els càrrecs electes treballessin el dia 6? 
-       La decepció que expressa el Jutge Vidal per la confirmació del Tribunal Suprem de la suspensió de tres anys en la carrera judicial.  És evident que els seus treballs, fins i tot fets en el seu temps lliure, no compleixen el deure de fidelitat a la Constitució espanyola. Molt menys el compleixen la participació en actes a favor de la independència de Catalunya. És evident. La Constitució és com és. Té una certa lògica que un estat que vol preservar la seva existència, es defensi i això no ho permeti. Potser podríem aprendre la lliçó. Com molt bé diu el jutge, una cosa són les lleis i una altra la política. I els polítics espanyols no volen canviar les seves lleis 
-       Les constants reclamacions del conseller Josep Rull al ministre de Foment de torn, recordant que incompleixen els acords d'execució d'infraestructures a Catalunya. Acusa el govern de l'estat d'incomplidor, de mal gestor... quan ben bé potser el que fa és exactament el que vol fer i els votants espanyols aplaudeixen
-       Les continues mostres de por i enuig a les possibles inhabilitacions a càrrecs públics a 3 anys, a 10 anys, quan estem treballant amb fulls de ruta amb escenaris d’independència en un parell d’anys. Es fa molt d’èmfasi en la injustícia o il·legalitat de la sanció i potser caldria fer més per d’ajudar a visualitzar aquests escenaris
En recents articles d'Hèctor López Bofill (ElPuntAVUI, 26 de novembre del 2016) i de Miquel Sellarès (ElPuntAVUI, 10 de desembre del 2016) es parla de nacionalitzar Catalunya i de guanyar consciència i dignitat nacional. Diu l'Hèctor López que "des del mateix discurs hegemònic de l'independentisme s'afirma que la nació no té res a veure amb l'aspiració d'esdevenir un estat", quan "normalment les independències es fan per aconseguir aquells mecanismes de poder, un estat sobirà, que contribueixen a reforçar la nació", i esmenta exemples com la Gran Bretanya i discursos dels presidents dels Estats Units Obama i Trump. Així mateix, en Miquel Sellarès afirma que "seguint defensant el dret a decidir, però comencem a impartir consciència nacional. Sentit de pertinença i d'autoestima". 
Fins quan haurem de continuar fent veure que no passa res? Fins quan ho continuarem volent interpretat tot en termes de gestió, d'eficiència, de criteris artístics o tècnics, de judicialització de la política, de legalitat espanyola? 

Em pregunto si no fora bo de dir, alhora, que l'arrel del conflicte és que la voluntat de sobirania de Catalunya, xoca amb la sobirania espanyola existent. Altrament, no es pot entendre per què passen moltes de les coses que passen.

diumenge, 31 de juliol de 2016

Referèndum? No, gràcies

Sr.Salellas, Vosté diu que és obligat el referèndum per demòcrata i per obtenir aprovació "internacional". doncs li prego consideri dos anotacions:

1.Democràcia és poder del poble. El referèndum no representa hores d'ara el poder del poble català. Aquest es troba en supervivència en país ocupat per empadronats que ni són catalans ni se'n senten i que es diferencien i ens assenyalen: "hay que ver lo que quieren ahora los catalanes..."
2. La nostra dignitat, el sortir de l'estat de sotmetiment i subordinació actual, no pot dependre de l'aprovació de ningú i menys de l'Europa del diner i dels estats que sotmeten antidemocràticament el seu propi Parlament Europeu.
Tenim elque tenim en el procés dissenyat i el mandat democràtic suficient.

dijous, 28 de juliol de 2016

Independència, per fer que?



El que més compta després d'una declaració d'amor és el projecte de vida que una parella defineix i duu a terme.
La declaració d'amor a Catalunya és el desig de viure independent, de deixar Espanya, aquesta família maltractadora. Però això no ho és tot. Cal un projecte nacional fet entre tots que defineixi i justifiqui encara més la llibertat desitjada. Copiar Espanya no seria res propi, cal que sigui un projecte de vida col·lectiu original, en part inspirat en el nostre passat quan érem sobirans i lliures, en part inspirat en els països que millor funcionen o en un esforç per innovar i trobar solucions als problemes actuals.

El grup “Constituïm” ha preparat un esborrany de constitució de Catalunya que aporta respostes a necessitats i somnis. Proposa una seguretat nacional sense el recurs a crear un exèrcit com en el passat va dur a terme el moviment de Pau i Treva en moments convulsos. També planteja que la nostra economia s'inspiri en el be comú i en el respecte per la natura o, també, fer de la democràcia catalana una democràcia directa i participativa que vetlli perquè els ciutadans gaudeixin de qualitat de vida.
No és pas un text definitiu, és un esborrany per al debat i la reflexió, un primer pas que, tard o d'hora el Parlament haurà de debatre i el Poble ratificar en referèndum. Però serveix per reflexionar en molts aspectes de la nostra vida com a ciutadans o com a societat que la manca de llibertat nacional ens ha limitat. Ara es l'hora de fer­-ho i no tenim gaire temps.

Eduard Vinyamata
Membre de
Constituïm, www.constituim.cat
Doctor en Ciències Socials, Expert en Conflictologia i temes relacionats.
https://www.youtube.com/watch?v=GKelrJ3tncU

diumenge, 24 de juliol de 2016

Ja n'hi ha prou amb això del RUI

Això de la RUI és un miratge per incauts, o pels que no miren més enllà del que pensen que toca dir avuí. I perquè no, una juguesca introduïda per adversaris de dins i aplaudida per adversaris de fora per fer descarrilar el procés cap a la independència. Aparença democràtica en país de democràcia de pandereta.

Això, a més, no és el Quebec ni Escòcia ni el Regne Unit,  no varen patir anys    d'anorreament
 dictatorial, ni decenes d'anys amb dificultats per "integrar" nou vinguts. Tenim un munt de gent "institucionalitzada" espanyola, des de la dictadura i després, que no saben ni s'interessen per saber que és i què representa Catalunya. Estan aquí de decennis i encara ens miren com "los catalanes", no ho són ni s'hi senten. Això sí, empadronats votaran. I quants nou arribats com el bisbe Omella, que a poc d'arribat ja ens deia "nens, que això de la independència és pecat". Bé, no així certament, però semblant...

Referèndum per guanyar-lo, si es fa, que del contrari ja tenim full de ruta, tal qual, que ens podem assabentar que està dissenyat fins l'últim detall i te mandat democràtic, i prou que desobeirem i serà inevitable fer la nostra. Europa a més ja sap prou bé el pa de misèria democràtica que se'ns dona... És fal·làcia dir que només si hi ha referèndum ens "reconeixeran"...

Mira! un article per pensar-hi:

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/990021-meditacions-caniculars.html?cca=1
O aquest:
http://www.vilaweb.cat/noticies/els-meus-dubtes-sobre-el-rui/

O un altre:
http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/985815-compromis-amb-el-full-de-ruta-sense-fissures.html?cca=1

O aquest:
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/983749-de-bac-en-bac.html?cca=1
I tants,,,

dimecres, 6 de juliol de 2016

Consulta?

Sobre la consulta als membres de l’ANC...

1.- La iniciativa comporta un excessiu protagonisme de l’ANC.  Cal unitat d’acció de les forces independentistes. Anava bé, per exemple, la confluència amb Omnium, i el Pacte Nacional, ara més que mail ens és necessari. No un "Cadascú per ob l'enfila... "

2.- No està bé posar tots els polítics al mateix sac, ni "exigir-los”. No és bó per l'ANC erigir-se en tal "jutgesa".
3.- En tot cas convé exigir el compliment del Full de Ruta compromés en el programa electoral de la força guanyadora de les passades eleccions i que ha format govern.
4.- Es demana que posem confiança en el Secretariat perquè porta poc temps elegit! Pel mateix argument posem també confiança en el que està fent el Govern. I ara, quan els adversaris s’acarnissen contra ell.
5.- Qui votarà un referèndum? Els “empadronats”. La nostra població encara resta molt espanyolitzada degut als anys de dictadura i posteriors. El saber el què de Catalunya és ben pobre, per no dir zero en molts empadronats. Això no ha passat ni a Escòcia , ni al Quebec... ni a Breetanya... (I han perdut referèndum)
6.- Després del que ha passat Escòcia després del Brèxit, no es pot dir categòricament que “Europa” ens rebutjarà. L’argument de la necessària acceptació de la Comunitat “Internacional” (?) és qüestionable, extrem i maximalista. En tot cas Europa demanarà  que Espanya i Catalunya pactin les conseqüències de la independència. I quina Europa tenim? La dels estats que lliga ben curt al Parlament? La de l'Euro i poca cosa més? On és l'Europa dels pobles?
7.- Podem afirmar davant la Comunitat Europea que aquí ja s’ha fet la consulta que es podia fer. I tenim Parlament amb majoria independentista i Govern que està construint Estat, amb mandat democràtic per fer-ho.
8.- No es pot argumentar que en les plebiscitàries no hi havia un “Si” o un “NO” i que per tant encara no tenim legitimitat... Els que varen votar JuntsxSI o la CUP, deien SI a un Estat propi, Independent. Tampoc serveix d'excusa per la proposta dir que només es una proposta de l'ANC ... quan es diu: “exigirem a les institucions”,
9.- No ens podem jugar a cara o creu el que estem fent, construir l’ estat, amb mandat democràtic, que ja el tenim, amb tota legitimitat. És com construir un gran i emblemàtic edifici i preguntar després als ciutadans si el volen, i si no derruïr-lo. Ja ho vàrem preguntar si el volien, abans, com tocava i com vàrem poder.

Per altra banda:
1,. No convé que els independentistes discuteixin entre ells, publicant les seves posicions als mitjans,  sense parlar entre ells.

2.- Cal com a principal acció de l’ANC ampliar el vot de la població a favor de la independència. És primordial i necessari. I el secretariat ha de representar elsque l’han elegit, no només fer les coses “per il·lusionar-los de nou” (!?)


3.- L’independentisme ha de fermar un front unitari. Cal evitar l’Espectacle possible de divisió “cadascú per on l’enfila”, “Can seixanta”, “El mercat de Calaf”... “L’olla de grills”...  I no convé dividir també l’ANC amb el resultat de qualsevol votació interna. Cal que obtingui, en tot cas, un resultat clar i absolutament i significativament majoritari. I degudament vigilat.

Títol

Visualitzacions de pàgina l'últim mes