divendres, 13 d’abril de 2007

Una primera reflexió

Aquests combats que poden ser llargs
requereixen gent disposada a no cansar-se
i amb capacitat de constituir el nucli dur de la reivindicació,
gent capaç d’assegurar-ne la centralitat.

Jordi Pujol, 13 abril 2004

Els principis doctrinals de cdc

A la reflexió que el President Pujol ens va enviar en vespres del 13é Congrés ens recordava quins havien estat els principis morals i doctrinals de Convergència, des de la seva fundació:

1. El nostre és un nacionalisme personalista: la persona és la mesura de tot.

2. Però el nostre és també un personalisme comunitari: la persona necessita de la comunitat i la consciència nacional.

3. Afirmem la legitimitat i obligatorietat moral de defensar i afirmar la pròpia nació.

4. Apostem per la cohesió social i la convivència, rebutjant l’exclusió; i no per una consideració tàctica, sinó per un imperatiu moral.

5. A cdc hem estat punt de trobada dels tres grans moviments polítics de l’Europa contemporània: socialdemocràta, socialcristià i liberal, el que ens ha permès fer una oferta política i social des de la centralitat del país, allà on es pot plantar un pal de paller.

6. El nostre projecte no pot anar endavant només amb idees polítiques i competència tècnica, sinó que també necessita d’un compromís moral i un sistema de valors.

El projecte de cdc

A continuació, el President reflexionava sobre els ingredients que havia de tenir el nostre projecte per a Catalunya:

1. Identitat nacional.

2. Competitivitat econòmica, bon ús de l’economia.

3. Estructura socialment avançada, política social adequada, alt grau de realització personal dels ciutadans.

4. Poder polític suficient, prou capacitat de decidir.

5. Cohesió social i convivència.

6. Esforç de modernitat i d’internacionalització.

7. Proposar aquest model a d’altres pobles i cultures, amb abast universal.



El marc de referència

Entre els principis i el projecte, el President esmentava els marcs de referència espanyol i europeu, declarant alhora el fervent europeisme del nostre partit i de Catalunya, i la tradicional involucració del catalanisme en l’intent de transformar les estructures estatals, liderant una reivindicació de caire no separatista.

Nosaltres volem assumir i fer nostres aquells principis i aquest projecte, que són les arrels i branques de cdc, sense afegir ni treure res. I és des de l’assumpció agraïda d’aquesta tradició i riquesa, que volem expressar que els marcs de referència reals han canviat, i que per tant nosaltres també ens hem d’adaptar, si no ens volem convertir en una proposta política del passat. Plantegem això amb tot el respecte, però també amb tota la contundència: cal superar el marc del catalanisme autonomista defensat pel nostre partit des de la seva fundació, que no forma part dels nostres principis ni del nostre projecte, sinó d'un marc de referència ja superat.

La situació ara no és la mateixa que quan al XIX Catalunya sortia de les guerres carlistes, o quan als 1970s Espanya encaminava la democràcia, o abans que la revolució de 1989 signifiqués l’alliberament de tantes nacions oprimides pel comunisme. Més concretament, en aquest 30 anys d’existència del nostre partit s’han produït dos canvis fonamentals en el nostre marc de referència espanyol i europeu:

1. La nova Europa ja no serà una Europa de les nacions, sinó una Europa dels estats. Si nosaltres tinguéssim un estat propi, no ens hauria plantejat cap problema donar un entusiasta vot afirmatiu al Tractat Constitucional, que no dedica ni una línia a cap altra realitat política fora dels estats. Podria haver sigut d’una altra manera, però ha sortit així.

2. La nova Espanya no serà plurinacional, i això també ha sortit així. Espanya és ara un país segur de si mateix, i cada vegada més ric i cohesionat. Espanya, que potser fou un estat plurinacional en temps dels Àustries, és segur que ja fa temps que no ho és i que no ho vol ser; i haurem de reconèixer que té tot el dret a no ésser-ho, per més teories historicistes o nostàlgiques que es vulguin adduir. Perquè els castellans, aragonesos, extremenys, andalusos, riojans i tots, tenen també el seu dret a tenir només una pàtria i una nació, la mateixa que nosaltres volem unida fraternalment a Catalunya.

En front d’aquesta realitat, la nostra tradicional insistència en transformar Espanya per a fer d’ella un estat plurinacional potser té un gran valor doctrinal, però ens porta a un atzucac real. Nosaltres la jutgem més aviat com una reminiscència o transformació del somni de Prat de la Riba sobre un possible imperi hispànic, on totes les nacions de la Península podríem tenir cabuda. Precisament el President Pujol aportava a la reflexió suara citada els precedents de la Lliga i la primera ERC per a no rebutjar el marc espanyol. Però caldria puntualitzar que, després de la I Guerra europea i l’enfonsament dels imperis centrals, i després del final de la Guerra Freda, les solucions transnacionals han desaparegut del catàleg de solucions polítiques disponibles, i els únics pobles que avui tenen prosperitat i pau són els que han aconseguit tenir un estat nacional propi.



L'instrument

Estem convençuts que a començaments del segle XXI només hi ha una forma de garantir la pervivència de la nació catalana: l’Estat-Nació basat en el Principi d’Autodeterminació. Podem considerar una llàstima que la teoria hegeliana de l’estat hagi tingut tant de succés, i que s’hagi imposat sobre les teories romàntiques que tant ens agraden; i que Espanya no ens vulgui tractar d’una altra manera: però la realitat és la que és. La solució plurinacional hauria de ser, en tot cas, la resposta espanyola a la nostra voluntat d’independència; mai la nostra proposta.

Però l’Estat propi només és un instrument polític, i per tant hauríem de treure-li la càrrega afectiva i sentimental que, en l’imaginari dels que han patit la dictadura, té de peioratiu separatisme. Podem pensar en instruments que ajudarien a evitar aquest trencament sentimental, que seria el principal enemic del procés: des de la firma inicial d’un tractat preferencial amb Espanya, fins a l’establiment d’una mena de commonwealth que permetés al rei d’Espanya ser també el nostre cap d’Estat (sempre que els seus actes a Catalunya fossin refrendats pel nostre Parlament).



La nostra voluntat

Cdc és la nostra llar política, i no pensem abandonar-la per més que els pronunciaments d'alguns dirigents continuïn llastats per la nostàlgia o les inèrcies del catalanisme autonomista. Declarem la nostra voluntat de convertir-nos dintre de cdc en agents del canvi que veiem necessari, una perseverant voluntat d’adequació de l’estratègia del partit al que pensem és la única solució que té el nostre poble en els nous marcs de referència del segle XXI. Estem convençuts que podem fer-ho assumint sense complexos el millor dels que ens han precedit a cdc: els principis doctrinals i les línies bàsiques del projecte.

Volem que cdc continuï essent també aquell àmbit de trobada de tot tipus d’ideologies i moviments socials, des dels que voldrien un clar gir a l’esquerra o els antisistema, fins a la gent d’ordre i amants de les tradicions i l’estabilitat. Un Estat propi és un projecte que no es pot construir només des d’una vessant de la realitat o de la societat. Per això convoquem a tots els militants i quadres del partit que comparteixin aquest anàlisi, tot mantenint l’enquadrament previst als nostres estatuts per àmbits territorials o sectorials, i la ideologia de cadascú. Podeu seguir el debat donant-vos d'alta en aquest grup de correu, obert a tots els militants de cdc que:

- Comparteixen la convicció de que Catalunya només té futur assolint un estat propi dintre de la UE, i volen estudiar com arribar-hi de la millor manera.

- No ocupen un càrrec polític retribuït amb sou, ja sia públic o del partit, ja sia per elecció o per designació.

1 comentari:

Ramon ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

Títol

Visualitzacions de pàgina l'últim mes