dimarts, 11 de febrer de 2014

I tant que respondré: SÍ + SÍ. ... Però, per què m'ho pregunten?

No és normal. Vivim i sovint parlem des de l'anormalitat.
Seria extraordinari que els francesos, posa per cas, fessin una "consulta" de si volien o no continuar sent francesos, o si volien ésser o no estat.

La nostra és una situació anormal. El normal és voler-ne sortir, no què ens preguntin si volem. Ni que ens ho pregunti segons qui, o de quina manera. O que ens ho impedeixi segons qui.
Si la meva situació és presonera de prou situacions determinants alienes o de circumstàncies inassumibles, per què m'han de preguntar si vull sortir de la presó?. En quin parvulari estic per què m'ensenyin a dir "Sí, vull".

"Quan per fi ens pregunten... és normal que responguem".  Si ens hopregunten és necessari respondre: per sortir de l'anormalitat.
Home! Deixeu-me preguntar-me perquè m'ho pregunten. Jo respondré SÍ+SÍ, ho poden tenir per segur. Seria de males conseqüències l'abstenció.
Tanmateix, havent dit el Parlament, que som sobirans, quan actuaran, actuarem, per fi, en conseqüència? 
O encara estem discutint dins del tren, quan aquest no va per la via adequada o no porta la maquinària que cal?
Jo no preguntaré a cap parent, amic o conegut si vol tenir una situació normal o no, posa per cas, si voldria ser un orangutan. O si vol continuar sent un anormal, cas que ho sigui. No toca. No podria satisfer-lo ni què em digués que sí. No m'hi esforçaria pas jo. I no en conec cap de tant carcamal, ui!, perdó.

1 comentari:

Ramon Munné ha dit...

Extraordinari Pere,

a fer-ne difusió: mail, twitter.....

Títol

Visualitzacions de pàgina l'últim mes