dissabte, 24 de maig de 2014

Reflexionar?... Millor ponderar


catalunya independent - Orígens de Catalunya De Viquipèdia Dreceres ràpides: navegació, cerca Història de Catalunya Prehistòria Orígens de Catalunya Cultura ibèrica Període romà a Catalunya Els visigots a Catalunya Edat mitjana de Catalunya Catalunya musulmana La conquesta carolíngia Procés d'independència dels francs Feudalisme Corona d'Aragó Compromís de Casp Dinastia Trastàmara Guerra civil catalana Edat moderna de Catalunya Dinastia dels Habsburg (Àustries) Guerra de Successió Espanyola Decrets de Nova Planta Dinastia Borbó Història Contemporània de Catalunya Guerra del Francès Primera restauració borbònica Casal de Savoia Primera República Espanyola Segona restauració borbònica El Segle XX a Catalunya Segona República Espanyola Guerra civil espanyola Franquisme Tercera restauració Transició espanyola Comunitat autònoma Cronologia de la Història de Catalunya Història militar de Catalunya Sobre la base llatina es van superposar dos prestrats principals en la formació del que serà Catalunya: el visigot i l'àrab, amb diferent grau d'incidència segons la part de Catalunya (nova o vella) i diversa influència en el temps d'estada i la composició social. [edita] Els visigots Els gots eren un poble dels considerats bàrbars pels romans que procedent de l'est es van anar traslladant al llarg del segle III i IV vers occident empesos pels huns. Al Danubi es van separar en visigots i ostrogots, van adoptar la religió cristiana en la forma arriana, i eren de fet els més romanitzats de tots els pobles germànics que van arribar a la península durant el segle V. El 410 van saquejar Roma i van establir-se a Barcelona el 415, poc després arriben amb un pacte (foedus) amb Roma (418-507) per combatre a favor de l'imperi, s'enfronten als huns que venceren a la batalla dels camps Catalàunics (451) i estableixen el regne de Tolosa des d'on iniciaran durant el regnat d'Euric una expansió que els portarà un altre cop a Catalunya i la península aquest cop de forma definitiva ja que progresivament els francs, un altre poble germànic, els van anar empenyent fins vence'ls a la batalla de Vouillé (507) . Llavors van establir la capital a Narbona, Barcelona un altre cop i finalment Toledo, lloc des d'on podien controlar per una banda els Sueus establerts al que avui és més o menys Galícia, els bascos i càntabres al nord i els bizantins establers a la bètica. L'organització de Catalunya durant aquest període va continuar sent la mateixa que fins llavors i l'impacte demogràfic molt limitat donat que els visigots eren relativament poca població respecte els hispano-romans, a més que van establir-se preferentment al centre de la península deixant potser guarnicions militars en llocs claus. La diòcesi de Tarragona i la Narbonense sembla que eren el marc de referència administratiu. La revolta de Paulus al 673, personatge d’origen grec, és el primer intent de crear un estat en aquests territoris, el rei Vamba ho va impedir aprofitant que era a prop de Catalunya amb un exèrcit per reprimir els bascons. El judici a Paulus, general visigot, s'ha conservat. Hispania 711-714El 711 els àrabs envaeixen la península cridats pels mateixos visigots que es barallaven per la corona d'un territori dividit entre Roderic a l'oest i Àquila II a l'est, és a dir, Catalunya, Àquila va ser succeït per Ardó que va patir l'ocupació de Catalunya fins el 720. El llegat dels visigots principalment és el dret romà compilat junt amb el visigot, El codi d'Euric, o el Liber Iudicum van tenir una gran repercussió al llarg de tota l’època medieval. Però també van quedar alguns noms propis com Alfred o Arnau i força vocabulari, sobretot militar, però també alguns com maduixa, bru, bogada i topònims com Geltrú o Areny. Segons l'historiador Ferran Soldevila aquí ja es troben certes característiques de la història de Catalunya: el fracàs de l'intent de creació d'un regne a banda i banda dels Pirineus, el fet estratègic de la meseta central com punt de partida d'organització militar i política i la conflictivitat de Barcelona. - FotologCiU: diu que fem costat al President... Jo m'estimo més que Europa vegi la fortalesa del poble català per sobre de la del seu President. I no veig que CiU hagi sortit de les confusions de les anteriors votacions. Secretari General partidari de terceres vies o ni això. CiU a Europa amb la C als liberals i amb la U amb els populars...

ERC: Catalanista no Nacionalista. "Això no és nacionalisme" que li va dir en Terricabras a en Jàuregui...
Amb co-oficialitat rarota respecte a la llengua. Tanmateix qui més clarament opta per la independència.


PSC: Fa pena un Jove que es ven, que ha deixat enrere l'autenticitat que correspondria a la seva edat, i que amaga o dissimula coses.

Els para-comunistes, amb candidat arrauxat, amb la demagògia acostumada, no afavorint la unió que necessitem per assolir la independència.. 

Dels altres?, haurem de continuar suportant,  l' exhibició de poca intel·ligència i repetició, estil "lloro", de la seva xerrameca... 

Algú ens posarà el dilema; Shulz o Juncker... Vaja com triar entre Rubalcaba o Rajoy o entre Navarro i Sanchez Camacho. En Shulz ja va dir a Barcelona, aplaudit per el Navarro, que cal atendre's a la Constitució. El segon per fer el joc als que mantenen una economia incapaç de reformar-se.

Per tant els independentistes votarem ... "el menys dolent", com sempre. Tot tenint en compte el que més representi la presència d'una Catalunya Independent, necessitada per damunt de tot, en l'actual Europa dels estats, d'un ESTAT PROPI, farta d'ambigüitats, de sotmetiment i de subordinacions absurdes ... 

2 comentaris:

Ramon Munné ha dit...

Excel·lent descripció dels candidats, Pere!

Has verbalitzar idees vagues que tenia. Gràcies!

Francesc Marco ha dit...

Molt encertat Pere i també el final on queda clar que l'únic camí és l independéncia.

Títol

Visualitzacions de pàgina l'últim mes